Primeres pàgines

Amartya Sen
IDENTITAT
I VIOLÈNCIA
Qui té interès a convertir
la identitat en un conflicte?
Traducció de Pere Núñez
La traducció d’aquesta obra ha comptat
amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes
Títol original: Identity and violence
© Amartya Sen, 2006
1a edició: març de 2009
© de la traducció al català: Pere Núñez
© Edicions La Campana
Muntaner 248, 1r 2a
08021 Barcelona
Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18
Disseny col·lecció: Zink comunicació
Il·lustració coberta: Getty images
ISBN: 978-84-96735- 24-8
Dipòsit legal: B. 14.750 - 2009
Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)
Imprès a Romanyà/Valls. Capellades (Barcelona)
A Antara, Nandana, Indrani i Kabir,
amb l’esperança d’un món
menys presoner de la il·lusió
PRÒLEG
Fa uns anys, quan tornava a Anglaterra després d’un breu
viatge a l’estranger (aleshores era director del Trinity College de Cambridge), l’oficial d’immigració de l’aeroport
de Heathrow, que havia escodrinyat el meu passaport
indi amb força diligència, em plantejà una qüestió filosòfica d’una certa complexitat. En veure la meva adreça
al formulari d’immigració (residència del director, Trinity
College, Cambridge), em va preguntar si el director, de
l’hospitalitat del qual jo òbviament gaudia, era un bon
amic meu. Em vaig demorar uns segons a respondre, ja
que no estava del tot segur de poder afirmar que era amic
de mi mateix. Després d’una breu reflexió, vaig arribar a
la conclusió que la resposta havia de ser afirmativa, ja que
habitualment em tracto d’una manera bastant cordial i, a
més, quan dic bestieses, immediatament m’adono que
amb amics com jo no necessito enemics. Donat que
aquesta reflexió va portar-me un cert temps, l’oficial
d’immigració va voler saber amb exactitud per què vacil·lava i, en particular, si hi havia alguna irregularitat en la
meva estada al Regne Unit.
7
Finalment, la qüestió pràctica es va resoldre, però la
conversa em serví com a recordatori (si és que me’n calia cap) que la identitat pot ser un assumpte complicat.
Naturalment, no és gaire difícil persuadir-nos que un
objecte és idèntic a si mateix. Wittgenstein, el gran filòsof, assegurà un cop que «no hi ha cap exemple més clar
d’una proposició inútil» que afirmar que quelcom és
idèntic a si mateix, però continuà la seva dissertació subratllant que la proposició, tot i la seva absoluta inutilitat, estava «relacionada amb un cert joc de la imaginació».
Si deixem de banda la noció de ser idèntic a un mateix i
passem a concentrar-nos en la de compartir una identitat
amb altres membres d’un grup (que és la forma que moltes
vegades pren la idea d’identitat social), la complexitat de
la qüestió s’intensifica encara més. De fet, moltes qüestions polítiques i socials contemporànies giren entorn de
la reivindicació contraposada d’identitats dispars que
afecten grups diferents, ja que el concepte d’identitat influeix, en molts sentits, en els nostres pensaments i accions.
Els esdeveniments violents i les atrocitats dels darrers
anys ens han conduït a un període de terrible confusió i
de conflictes esfereïdors. La política de confrontació global es considera sovint un corol·lari de les divisions culturals o religioses del món. Encara que només implícitament, cada cop més es considera que el món és una
federació de religions o civilitzacions, i s’ignoren, per
tant, totes les altres formes en què les persones es veuen a
8
si mateixes. Rere aquesta línia del pensament s’amaga la
inusitada presumpció que els pobles del món es poden
classificar en categories úniques d’acord amb un sistema
singular i absolut de divisió. La segmentació del món en
civilitzacions o religions genera una perspectiva «solitarista» de la identitat humana, és a dir, es considera els éssers humans com si fossin membres exclusivament d’un
sol grup (en aquest cas definit per la civilització o la religió, a diferència d’anteriors classificacions basades en la
nacionalitat o la classe social).
Una perspectiva solitarista pot ser una bona forma de
no comprendre, en la pràctica, cap dels habitants del
món. En la vida quotidiana, normalment ens considerem
membres de tot un seguit de grups als quals pertanyem simultàniament. La mateixa persona pot ser, sense cap contradicció, ciutadana dels Estats Units, d’origen caribeny,
amb avantpassats africans, cristiana, liberal, dona, vegetariana, corredora de fons, historiadora, mestra d’escola,
novel·lista, feminista, heterosexual, defensora dels drets
de gais i lesbianes, amant del teatre, activista del medi ambient, fan del tennis, instrumentista de jazz i fermament
compromesa amb la creença que hi ha éssers intel·ligents a
l’espai exterior amb els quals cal comunicar-se urgentment (preferiblement en anglès). Totes i cadascuna d’aquestes col·lectivitats de les quals la persona forma part li
atorguen una identitat particular, i no és possible considerar-ne cap com la identitat única o la categoria de filiació
singular. Donat que ineludiblement comptem amb identitats plurals, hem de decidir la importància relativa que vo9
lem atribuir a les nostres diferents associacions i filiacions
en cada context concret.
Per tant, les responsabilitats de l’elecció i el raonament són elements centrals per portar una vida humana.
En canvi, si alimentem el sentiment que tenim de manera
inevitable d’una única identitat (sovint bel·ligerant) que,
aparentment, ens planteja grans exigències (de vegades
molt desagradables) estem contribuint a fomentar la
violència. La imposició d’aquesta pretesa identitat única és en ocasions un factor crucial de «l’art marcial» del
foment de la confrontació sectària.
Malauradament, moltes iniciatives ben intencionades per detenir la violència es veuen també obstaculitzades per la impressió que no tenim cap possibilitat d’elecció sobre les nostres identitats, cosa que pot soscavar
greument la nostra capacitat per acabar amb la violència. Quan les perspectives de bones relacions entre els
diferents éssers humans es veuen primordialment (com
passa cada cop més) en termes de «concòrdia entre civilitzacions», «diàleg entre grups religiosos» o «relacions
d’amistat entre diferents comunitats» (ignorant, doncs,
les moltíssimes formes en què es relacionen els éssers
humans), s’està fent una profunda miniaturització de
l’ésser humà abans de poder començar el diàleg per a la
pau.
La nostra humanitat compartida es veu brutalment
desafiada quan les múltiples divisions del món s’unifiquen en un sistema de classificació pretesament dominant (basat en la religió, la comunitat, la cultura, la nació
10
o la civilització, tractada cada una d’elles com si fos especialment poderosa en el context d’aquesta particular visió de la guerra i de la pau). Un món segmentat per
aquests mitjans és molt més disgregant que l’univers de
categories diverses i plurals que caracteritza la realitat en
què vivim. A més, no solament contradiu l’antiga creença que «els éssers humans som en gran mesura iguals»
(que avui dia es tendeix a ridiculitzar, no del tot injustificadament, per ser una mica insensata), sinó també la
menys debatuda però molt més plausible idea que tots
som diversament diferents. L’esperança d’harmonia en el
món contemporani rau, en gran mesura, en la nostra capacitat d’entendre millor les pluralitats de la identitat
humana i de reconèixer que aquestes identitats transcendeixen els seus límits i actuen contra la separació categòrica establerta per una única i estricta línia de divisió impenetrable.
En realitat, el caos conceptual, i no només les males intencions, contribueix de manera significativa als conflictes i a les barbaritats que observem al nostre voltant. La
il·lusió del destí, particularment pel que fa a una o altra
identitat singular (i a les seves preteses implicacions), alimenta la violència al món tant a través d’omissions com
de fets. Cal que entenguem clarament que tenim moltes
filiacions distintes i que podem interrelacionar-nos de
moltíssimes maneres, malgrat el que ens puguin dir els
instigadors de la violència o els seus atabalats adversaris.
La possibilitat de decidir per nosaltres mateixos quines
són les nostres prioritats és real.
11
Negligir la pluralitat de les nostres filiacions i la necessitat d’elecció i raonament ens submergeix en un món d’ombres i ens empeny envers la funesta direcció que Matthew
Arnold pronosticava a «Dover Beach»:
PREFACI
I som aquí com en una planura ombrívola
Arrossegats per les confuses alarmes de batalles i fugues,
On exèrcits ignorants s’enfronten a la nit.
Ho podem fer millor.
12
Oscar Wilde va proclamar enigmàticament: «la majoria
de les persones són els altres». Potser això sona com una altra de les seves extravagants endevinalles, però en aquest
cas Wilde va defensar el seu punt de vista amb una determinació considerable: «Els seus pensaments són els d’algú altre; les seves vides, una imitació; les seves passions, una
cita». En realitat, tots estem influïts d’una manera molt
notòria per les persones amb les quals ens identifiquem. Els
odis sectaris fomentats de manera activa es poden escampar
com la pólvora, com hem pogut veure recentment a Kosovo, Bòsnia, Rwanda, Timor, Israel, Palestina, Sudan, i molts
altres indrets del món. Convenientment estimulat, el foment d’un sentiment d’identitat amb un grup de persones
es pot convertir en una poderosa arma per tiranitzar altres
individus.
En realitat, molts dels conflictes i de les barbaritats
del món s’alimenten de la il·lusió de l’existència d’una
identitat única que no podem escollir. L’art d’atiar l’odi
es consuma mitjançant la proclamació del poder màgic
d’una pretesa identitat predominant que anul·la les nos13
tres altres filiacions, i en la seva forma més bel·licosa pot
també subjugar la compassió humana o la cordialitat natural que sentiríem en circumstàncies normals. El resultat pot ser una violència elemental rudimentària o una
violència i un terrorisme desafiants a escala global.
De fet, una de les fonts fonamentals de conflictes potencials en el món contemporani és la presumpció que
les persones es poden classificar exclusivament d’acord
amb la religió o la cultura. Aquesta creença implícita en
el poder absolut d’una classificació singular pot fer que
el món esdevingui un lloc molt més inflamable. Una visió
disgregadora actua no només en detriment de l’antiga
creença que tots els éssers humans som en gran mesura
iguals, sinó també contra l’afirmació menys discutida
però més plausible que tots som diferents dins de la nostra diversitat. Amb molta freqüència, es considera que el
món està format per un conjunt de religions (o «civilitzacions», o «cultures»), i s’ignoren les altres identitats que
les persones tenen i aprecien, com ara la classe social, el
gènere, la professió, l’idioma, els coneixements científics, la moral o les preferències polítiques. Aquesta divisió d’acord amb un únic criteri fomenta molt més la confrontació que l’univers de classificacions plurals i
diverses que conforma el món real en què vivim. El reduccionisme d’aquestes teories grandiloqüents pot ser,
de manera imperceptible, una contribució determinant
a la violència de les polítiques més vils.
A més, els intents globals per superar la violència sovint es veuen obstaculitzats per una altra confusió con14
ceptual similar: l’acceptació, explícita o implícita, de l’existència d’una única identitat, actitud que tanca moltes
de les vies de resistència més evidents. Com a conseqüència, és possible que al final es lluiti contra la violència basada en la religió no amb l’ajuda de la societat civil
(encara que aquest seria el mitjà més natural), sinó amb
la intervenció de diferents líders religiosos de tendències
aparentment «moderades», als quals es responsabilitza
de derrotar els extremistes en una batalla que es lliura al
a l’interior mateix de la fe i a la qual s’intenten redefinir
convenientment les demandes que planteja la religió.
Quan les relacions entre les persones es veuen en termes
de relacions entre grups, de «concòrdia» o de «diàleg»
entre civilitzacions o etnicitats religioses, tot ignorant els
altres grups dels quals la persona també forma part (com
els relacionats amb els seus vincles econòmics, socials,
polítics o culturals), aleshores es perd completament
bona part de la riquesa de la vida humana i els individus
queden confinats en petits compartiments.
Els terribles efectes de la miniaturització de les persones són el tema central d’aquest llibre, i fan necessaris un
nou examen i avaluació d’algunes qüestions ben definides, com la globalització econòmica, el multiculturalisme
polític, el postcolonialisme històric, l’etnicitat social, el fonamentalisme religiós i el terrorisme global. Les esperances de pau al món actual probablement rauen en el reconeixement de la pluralitat de les nostres filiacions i en l’ús
de la raó com a habitants comuns d’un gran món, i no pas
a convertir-nos en reclusos d’unes cel·les petites i rígides.
15
Per damunt de tot, el que necessitem és comprendre amb
lucidesa la importància de la nostra llibertat per determinar prioritats. I, en relació amb això, hem de reconèixer
adequadament el paper i l’eficàcia de la veu de la reflexió
pública – tant al si de les nacions com a tot el món.
Aquest llibre es va iniciar amb sis conferències sobre la
identitat que vaig pronunciar a la Universitat de Boston entre el novembre de 2001 i l’abril de 2002, com a resposta a
una cordial invitació del professor David Fromkin del Pardee Center. Aquest centre està dedicat a l’estudi del futur, i el
títol escollit per a la sèrie de conferències va ser «El Futur de
la Identitat». Tanmateix, amb una mica d’ajuda de T. S.
Eliot, em vaig convèncer a mi mateix que «Temps present i
temps passat, / potser són presents al temps futur». Quan
vaig acabar d’escriure el llibre, aquest analitzava tant el paper de la identitat en contextos històrics i contemporanis
com les perspectives futures.
El novembre de 1998, dos anys abans d’aquelles xerrades a Boston, havia donat una conferència pública a la
Universitat d’Oxford, titulada «Raó abans d’Identitat»,
sobre el paper de la reflexió en l’elecció de la identitat.
Tot i que l’organització extremadament formalista de la
«Conferència Romanes» –celebrada regularment a la
Universitat d’Oxford William Gladstone en va donar la
primera el 1892; Tony Blair en va pronunciar una el
1999–, va implicar que em fessin sortir de la sala (en una
processó encapçalada per les autoritats de la universitat
abillades amb gran elegància) tan bon punt vaig pronunciar l’última frase (i abans que els assistents poguessin fer
16
cap pregunta), més tard vaig rebre alguns comentaris
útils gràcies a la publicació d’un petit pamflet sobre la
conferència. He fet servir el contingut de la «Conferència
Romanes» per escriure aquest llibre, i m’he basat en el
meu antic text i també en els sagaços comentaris que va
suscitar.
En realitat, he tret un gran profit dels comentaris i els
suggeriments que he rebut després en altres conferències públiques que he pronunciat sobre tot un seguit de
qüestions (totes elles relacionades en certa mesura amb
la identitat). Són entre d’altres, la Conferència Anual de
l’any 2000 a l’Acadèmia Britànica, una conferència especial al College de France (organitzada per Pierre Bourdieu), les Conferències Ishizaka de Tòquio, una conferència pública a la Catedral de Sant Pau, la Conferència
en Memòria de Phya Prichanusat al Vajiravudh College
de Bangkok, el Cicle de Conferències Dorab Tata a Bombai i Delhi, la Conferència Eric Williams al Banc Central
de Trinitat i Tobago, la Conferència Gilbert Murray
d’Oxfam, el Cicle de Conferències Hitchcock a la Universitat de Califòrnia de Berkeley, la Conferència Penrose a la Societat Filosòfica dels Estats Units, i la Conferència B. P. de l’any 2005 al Museu Britànic. He participat
també en els útils debats posteriors a les meves presentacions dels darrers set anys arreu del món: a l’Amherst
College, la Universitat Xinesa de Hong Kong, la Universitat de Columbia de Nova York, la Universitat de Dhaka, la Universitat Hitotsubashi de Tòquio, la Universitat
Koc d’Istanbul, el Mt. Holyoke College, la Universitat de
17
Nova York, la Universitat de Pavia, la Universitat PierreMendès-France de Grenoble, la Universitat Rhodes de
Grahamstown (Sud-àfrica), la Universitat Ritsumeikan
de Kyoto, la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, la
Universitat de Santa Clara, l’Scripps College de Claremont, la Universitat de St. Paul, la Universitat Tècnica
de Lisboa, la Universitat de Tòquio, la Universitat de Toronto, la Universitat de Califòrnia de Santa Cruz, la Universitat de Villanova i, naturalment, la Universitat de
Harvard. Aquests debats m’han ajudat enormement a
treballar per entendre millor els problemes relacionats
amb aquesta qüestió.
Voldria agrair sincerament els comentaris i suggeriments tan útils de Bina Agarwal, George Akerlof, Sabina
Alkire, Sudhir Anand, Anthony Appiah, Homi Bhabha,
Akeel Bilgrami, Sugata Bose, Lincoln Chen, Martha
Chen, Meghnad Desai, Antara Dev Sen, Henry Finder,
David Fromkin, Sakiko Fukuda-Parr, Francis Fukuyama, Henry Louis Gates Jr., Rounaq Jahan, Asma Jahangir, Devaki Jain, Ayesha Jalal, Ananya Kabir, Pratik Kanjilal, Sunil Khilnani, Alan Kirman, Seiichi Kondo,
Sebastiano Maffetone, Jugnu Mohsin, Martha Nussbaum, Kenzaburo Oe, Siddiq Osmani, Robert Putnam,
Mozaffar Qizilbash, Richard Parker, Kumar Rana, Ingrid Robeyns, Emma Rotschild, Caron Rovane, Zainab
Salbi, Michael Sandel, Indrani Sen, Najam Sethi, Rehman Sobhan, Alfred Stepan, Kotaro Suzumura, Miriam
Teschl, Shashi Tharoor i Leon Wieseltier. La meva interpretació de les idees de Mahatma Gandhi sobre la iden18
titat ha comptat amb la inestimable ajuda de les converses amb el seu nét, Gopal Gandhi, escriptor i actualment
governador de Bengala Occidental.
Robert Weil i Roby Harrington, els meus editors a
Norton, m’han ajudat immensament amb els seus importants suggeriments, i també han estat una gran aportació les converses amb Lynn Nesbit. Amy Robbins ha
fet una feina excel·lent de correcció i edició del meu descuidat manuscrit, i Tom Mayer ha coordinat tots els treballs de manera impecable.
A part de l’atmosfera acadèmica positiva de la Universitat de Harvard, de la qual sóc docent, també he pogut fer
ús de les instal·lacions del Trinity College de Cambridge,
particularment durant els mesos estivals. El Centre d’Història i Economia del King’s College de Cambridge ha estat
de gran ajuda en facilitar-me una base de recerca molt eficient; i estic també profundament agraït a Inga Huld Markan per ocupar-se dels meus problemes relacionats amb les
tasques de recerca. El treball realitzat per Ananya Kabir al
centre sobre qüestions relacionades també m’ha servit de
gran ajuda. Vull agrair a David Mericle i Rosie Vaughan la
seva excel·lent assistència en les recerques, i a la Fundació
Ford, la Fundació Rockefeller i la Fundació Mellon que
hagin assumit les despeses materials de les meves activitats
de recerca.
Finalment, també vull reconèixer públicament l’ajuda
dels nombrosos i extensos debats, als quals han assistit participants de molts països diferents, del Fòrum Mundial de
la Civilització, organitzat pel govern del Japó a Tòquio du19
rant el juliol de 2005 i que vaig tenir l’honor de presidir.
També han estat una ajuda inestimable els debats Glocus et
Locus de 2004 a Torí, dirigits per Piero Bassetti, i el Simposi Symi d’Heraklion (Creta) al mes de juliol sobre el tema
de la democràcia global, que va dirigir George Papandreou.
Tot i que l’actual interès i participació pública en qüestions relacionades amb la violència global és el resultat
d’esdeveniments terriblement tràgics i pertorbadors, és
bo que actualment es dediqui atenció a aquests temes.
Donat que faig grans esforços per defensar que s’escoltin
les nostres veus en l’establiment d’una societat civil global (diferenciada de les iniciatives militars i de les activitats estratègiques dels governs i de les seves aliances),
aquests progressos interactius em resulten molt encoratjadors. Suposo que això em converteix en un optimista,
però gairebé tot depèn de com actuem davant del repte
que se’ns planteja.
AMARTYA SEN
Cambridge (Massachusetts)
octubre de 2005
CAPÍTOL 1
La violència de la il·lusió
L’escriptor afroamericà Langston Hugues descriu a
The Big Sea, la seva autobiografia del 1940, com l’eufòria
el va corprendre quan abandonà Nova York camí de l’Àfrica. Va llençar al mar els seus llibres nord-americans
com si es desfés «d’un milió de pedres que m’oprimien el
cor» i va emprendre el viatge cap a «l’Àfrica, la mare pàtria de tots els negres!» Ben aviat podria sentir-la «de
manera real, veure-la i tocar-la, i no només conèixer-la
pels llibres».1 Un sentiment d’identitat pot ser no tan
sols motiu d’orgull i de joia, sinó també de força i de confiança. No resulta sorprenent, doncs, que la idea d’identitat gaudeixi d’una admiració tan estesa, des de la reivindicació popular d’estimar el proïsme fins a les prominents
teories d’autodefinició comunitària i del capital social.
I, tot i això, la identitat també pot matar – matar amb
l’abandó. Un fort (i excloent) sentiment de pertinença a
un grup pot comportar en molts casos la percepció de
1. Langston Hugues, The Big Sea: An Autobiography, Nova York,
Thunder’s Mouth Press, 1940, 1986, pàg. 3-10.
20
21